Música clàssica persa: l'època safàvida

Antonio Di Tommaso

L’aparició del regne safàvida va marcar un nou període d’esplendor per a la vida musical de la cort a les ciutats de l’Iran. Ja amb Shah Esmail I (1502-1524) la ciutat de Tabriz es va convertir en un ric centre musical: aquest sobirà tenia en gran estima la música dels Ashìq, o dels bards azerbaidjanes, i es delectava escrivint versos sobre l’amor místic i en tocar el llaüt llarg coll SÀZ o QOPÙZ. Va ser també en aquest període quan la pràctica musical persa va influir decisivament en la música més jove de les corts turco-otomanes, que van acollir nombrosos músics i cantants perses als segles XVI i XVII.
Durant el regnat de Shah Abbàs I (1587-1528), a la cort de la nova capital Isfahan, la vida musical i artística va assolir probablement el màxim nivell, així com ho documenten les nombroses representacions artístiques i en miniatura que representen diversos aspectes de la vida musical. Hi havia quatre grups de músics a la cort: dones, homes, armenis i georgians, a més d'alguns grups d'eunucs, com era habitual a les corts europees del mateix període. Els compositors més importants que recorda la història van ser Shah Moràd, Mohammad Qazvini, Aqà Mo'men i el georgià Amir Khàn Gorji. En aquest període també es va reprendre una florent producció de tractats musicals dedicada a una activitat purament descriptiva de la pràctica o a una especulació simbòlica i cosmològica; ja no queda cap rastre de l’actitud analítica que va caracteritzar els primers grans teòrics i l’escola sistemàtica. En tractar la pràctica i la interpretació musical, aquests tractats van suggerir la concatenació coherent de peces o entitats modals, de manera que es formessin suites, en què es començava i acabava amb el mateix mode musical, igual que en la pràctica del dastgah. -ha, que es formarà gradualment des de principis del segle XIX per culminar amb la creació del radif per part dels amos de la cort Qajar.