Anna Carotenuto

Viatge a l'Iran 15 octubre 2019

Cal dir que la presència d’un parell d’amics iranians, Dadmehr i Haeidhe, que viuen a Itàlia des de fa anys i que són persones exquisides, cultes i obertes, enamorades del seu país d’origen, van contribuir a l’èxit del nostre viatge a l’Iran. que quedaven en el seu cor a través de les catifes que il·luminen la seva botiga i representen fils invisibles que els mantenen lligats a les seves arrels. Tots dos van simplificar el nostre viatge i van obrir les cases dels seus amics i familiars que ens van acollir amb una rara i generosa sensació d’hospitalitat.

El viatge va seguir el clàssic camí de les terres altes des de Teheran fins a Shiraz, primer en avió i després en autobús a la tornada, de tornada a la capital. Vam començar des d’Itàlia amb un grup proper de deu persones.

Les etapes: Teheran, Shiraz, Pasargadae, Yazd, lsfahan, Nain, Kashan, Qom, Teheran. Què quedarà d’aquest viatge en els nostres records?

El bonic clima sec i dolç d’octubre, l’olor de les roses presents a tot arreu, des de melmelades fins a begudes fresques que van treure la set a l’hotel a la nit, els dàtils dolços, festucs frescos, sangak, pa de focaccia cuinat en còdols, un te especial tastat amb pals de cristall de sucre.

I de nou les "torres del silenci" i les "torres del vent" que van retornar a un passat preislàmic marcat per la saviesa de Zaratustra, els amplis i il·limitats paisatges vistos a la tornada que alternaven llocs desèrtics amb visions de muntanyes molt altes amb roques iridiscents que anaven del vermell ocre al verd intens.

I, de nou, els colors alegres de les rajoles de les mesquites i els mausoleus, l’emoció de compartir-hi el sentiment de pertànyer a un sol Déu que sempre és el mateix, però que es pot venerar de maneres diferents.

No podem oblidar-nos de Persèpolis que ens recorda la grandesa de l’antiga Pèrsia i l’imposant passat d’un dels primers grans imperis de la història; la vista única de la tomba de Ciro el gran a Pasargadae i de Darius i Xerxes a la necròpolis rocosa de Naqsh-e-Rostane quedarà en els nostres records.
El mocador que s’havia de posar abans de marxar va ser un problema per a les dones, perquè la mateixa idea de portar-lo xocava amb la nostra mentalitat de dones occidentals lliures; el portàvem, en la nostra experiència de pas, amb creativitat i alegria, competint per canviar-lo i lligar-lo en formes sempre noves i originals.

El culte als iranians pels seus poetes és inimaginable: els seus versos estan gravats a les parets, adornen els mosaics de les mesquites, s’imprimeixen en vestits, bufandes, són presents als llocs públics més dispars. És emocionant veure tanta gent que va a visitar les tombes dels grans on redescobreixen el sentit de la seva història i redescobreixen la seva identitat. La nostra edat mitjana va ser l’època més fèrtil per a la poesia persa: els noms més grans foren els de Ferdusi, el persa Dante i Hafez, poeta místic autor d’un famós cançoner.
Vam tenir l’honor de conèixer a Teheran un dels grans mestres vius de l’art de la catifa, Seyed Mousavi Sirat. Expert en art figuratiu, ha creat una valuosa obra que representa "els darrers dies de Pompeia" que requeria tretze anys de treball acurat a causa de la complexitat del tema i la textura formada per imperceptibles matisos de colors i reflexos.

A lsfahan i Teheran ens va semblar estar en una de les moltes ciutats europees riques en verd, arquitectura atrevida, avingudes amples i relaxants però també amb un trànsit impossible. Aquí vam veure un jove viu i acollidor que tremola amb el desig de viure i participar en els grans canvis del món contemporani.

Alguns problemes: els esgotaments dels motors del cotxe, l’obligació d’efectiu per a les compres .

 Anna Carotenuto

quota
sense categoria